De com el pot dels bastonets de les orelles m'ha caigut a terra, de com tots els bastonets sense excepció han sortit disparats del pot i dels 30 minuts que m'he entretingut a col·locar-los de nou perquè hi cabéssin tots de nou.
Tot plegat em porta a una conclusió: pots fer les coses de moltes maneres. Bé, en veritat només de dues: agafant el camí ràpid o el llarg i feixuc.
Per a la quotidianitat de la vida, el camí curt és molt més pràctic. Pots agafar els bastonets i posar-los de qualsevol manera perquè quedin aparentment endressats. I els que no hi càpiguen, els poses en un altre pot.
Però les coses IMPORTANTS, aquestes te les has de treballar. Ordenar els bastonets amb paciència perquè càpiguen tots en un sol pot i no haver-ne d'utilitzar dos. Potser un dia necessites bastonets i no els trobes perquè els vas guardar en diferents pots. Potser un altre dia necessitaràs el segon pot per una altre cosa i t'alegraràs d'haver-te passat 30 minuts ordenant els bastonets.
Potser algun dia mires enrere i només recordes el principi.
I el més important no és arribar a un punt, sinó la forma d'arribar-hi.
I el que t'omple no és aconseguir la fita, si no les coses viscudes fins arribar-hi.
Que després d'un hivern tant dur, per primer cop els rajos del sol comencen a escalfar de debó, aqui, a les terres de boira i plugim. El glaç s'esquerda i entra la llum d'aquests nous dies que mica en mica s'allarguen. Jo vull PRIMAVERA
La història és cada any la mateixa arribat el dia de Tots Sants, ja que des de fa uns anys, fins i tot les tradicions foranes pretenen implantar-se sobre aquelles ja assentades. Parlem del Halloween o la nit de bruixes, una tradició anglosaxona. El rerafons històric és semblant a la tradició hispana, al cap i a la fi, es venera a totes aquelles persones que ja no estan entre nosaltres, al difunts. Això és perquè Halloween prové d’una tradició Celta pagana, que més tard es dividí en diverses tradicions, entre elles, la cristianitzada que dona pas a la creació del dia de Tots Sants. Així doncs, tant Halloween com Tots Sants tenen un origen comú: Samhain (el nom Celta originari de la festa, també en origen, pagana).
A Catalunya, a més, conservem la celebració de la Castanyada, que, sorprenentment: també té el mateix origen comú! La tradició neix quan, en les llargues vetllades per venerar els morts, els veïns preparaven un seguit d’àpats amb un alt valor energètic per tal de no defallir i aguantar així tota la nit. Aquests aliments són els que tots coneixem: castanyes, moniatos, panellets…i moscatell!
Aquesta tradició ha perdurat al llarg dels anys, generacions rere generacions, i el més important, tant sols se continua celebrant a Catalunya. Motiu prou important –crec- per defensar una tradició que, pel que hem vist els darrers anys, la indústria nord-americana està decidida a suplantar amb Halloween. Ja és prou trist que una tradició es perdi amb les noves generacions, però encara ho és més que aquesta tingui substituta. Aquest any, com a ciutadana britànica (temporal), no m’ha quedat una altre que celebrar el Halloween i, creieu-me l’únic divertit és que et pots disfressar, però és que nosaltres per això ja tenim el Carnestoltes! Halloween no és una festa, és una campanya de marketing aprofitada sobretot per la indústria cinematogràfica i per les botigues de “dolços”, diguem "xuxes", així entre nosaltres. I com que és americà, és “súper cool”. Amb això no dic que no respecti les tradicions anglosaxones, ni molt menys. De fet si hagués nascut fora de Catalunya és molt probable que celebrés Halloween. Però com a catalana, em sap greu i m’irrita que l’americanització arribi fins aquests extrems…Crec que cal que ens desenganyem, que no tot allò que prové d’Amèrica 'mola', encara que facin unes pel·lícules impressionants, que les persones més riques del mon visquin a Estats Units i que els americans tinguin les vides més al·lucinants i emocionants amb carreres de cotxes i explosions gegants i…masacres als instituts.
Cal que estiguem orgullosos del que tenim i sobretot cal que ho preservem. Que serà de nosaltres si un dia mirem enrere i veiem que no sabem qui son perquè ja no tenim identitat, perquè vam decidir que era més còmode adaptar-se a les tendències i ara ja no som individus, sinó que som un tot? Una massa de gent que ni pensa ni te veu ni vot. Si comencem rebutjant les nostres tradicions, quin serà el pròxim pas?
Espero que hagueu tingut una bona Castanyada! Feliç dia de Tots Sants.
Fa més d'un mes que vam arrivar a Luton (England). S'enyora, m'enyoro.
Estem buscant qui som però mai ens trobem; només quan descobrim que som tot, que som tothom. Som tot el que ens passa i tothom qui ens creuem. Passem els dies buscant la nostre vida i resulta que ja l'estem vivint, però no trobem ni trobarem fins que deixem de buscar.
Ella va deixar un dia de buscar i el va trobar. Se li va tirar, literalment a sobre, coses que passen. I quan per fi el troba, s'allunya. Diu que no perd, que guanya, perquè la distància o mata o fortaleix. I ella només diu que 10%...!
No és un adéu, és un a reveure! No és tancar una porta, és deixar-la entreoberta...
Que les coses canviïn és natural, que el temps passi és inevitable, però que els moments viscuts a Vic aquests últims tres anys se m'oblidin és impossible. Tanta gent i tantes experiències...que resumir-les seria inútil, anar a estudiar a Vic ha estat una gran aventura...
El primer dia a la sala d'actes, començant encara sense saber-ho una gran amistat...
el primer cafè per la ciutat amb una companya de pis sonada...
l'ajuda d'aquell amic perquè no em sentís sola...
les primeres festes amb l'equip de volei...(titots au, au , au! xD)
les xerrades interminables amb les 8 princeses...
les nits de dimarts a la ràdio en bona companyia, encara que sembli "increible però cert"...
els sopars de classe...el sopar d'equador...!
l'experiència de viure amb nois...(dura però...aprovada satisfactòriament!;P)
els pastissos d'un gran cuiner...
les nits de quarto milenio...i perquè no, de FoQ!! (jojo)
Les nits sense dormir, les histories de por, els karaokes improvitzats i els comiats entre llàgrimes. Els dinars al Merlot, les disfresses, la xocolata desfeta a ple hivern i les unigresques. Els titots i els jocs de panyores, els entrenos, els tornejos, els viatges i les llargues esperes a l'estació de trens.
Les nits que canvien la teva vida per sempre, i en ella "tu".
Els nervis, les pors, les rialles, els dubtes, les certeses i les alegries.
Tot, i tots ja sóu un pedaç de mi.
Per això dic que no és un adéu, sinó un a reveure!
Oh terres boiroses i humides (i si són massa humides: força pudentes als matins, xD) de Vic, com us trobaré a faltar!
Amb 50 anys el rei del pop ha dit adéu per sempre. Michael Jackson era l'equivalent modern, segons molts seguidors, a John Lennon o Elvis Presley i la seva mort ha commocionat a mig món.
Aquest artista ha estat sempre marcat pel seu talent musical i per la seva inigualable forma de ballar, però per desgracia no ha sigut la única faceta coneguda de la seva vida.
El 2005 va ser absolt dels casos d'abussos a menors pels quals havia estat denunciat. Aquestes denúncies van suposar l'inici del declivi de la seva carrera, així com les seves múltiples excentricitats. Per altre banda, no és d'estranyar tot aquest circ i aquesta vida de parafarnalia que envoltava el rei del pop si tenim en compte que amb tant sols 4 anys, aquest nen prodigi ja enamorava els espectadors a sobre d'un escenari. Membre d'una familia nombrosa, aviat es convertí en la gallina dels ous d'or, una gran troballa de la qual el pare de Michael va treure'n tot el suc possible, sobreexplotant així la vida d'un nen que mai va tenir infància.
Sigui com sigui i deixant de banda els seus escàndols personals, el cert és que aquest home ha deixat grans joyes a la història de la música: Ben, Thriller, Don't Stop till you get enough, Beat, Bad, billy Jean i no acabariem. Personalment, opino que Thriller va marcar un abans i un després dins el món de la industria discogràfica.
Ara, el dia després de la seva mort, la policia encara investiga la seva mort, s'especula sobre el què i el com, sobre un abús de la seva medicació, etc. El cert és que la salut de Michael fa molts anys que es posa en entredit, les seves entrades i sortides constants del quiròfan, la seva suposada enfermetat de pell...s'ha especulat tant sobre la vida i la salut d'aquest home que potser ja és hora que tingui un descans, són massa anys carregant a l'esquena el pes de la fama (40 anys), carregant les condemnes (no entraré en discussions sobre innocència o no), carregant el pes de la mirada dels seguidors, de l'expectació.
Per tot plegat, només em queda desitjar que, allà on estiguis, espereo que per fi puguis descansar en pau. Aqui, ja ets una llegenda.
Últimament la fama està molt cotitzada, però sovint no llegim la lletra petita. Fama són seguidors, són diners, fins i tot en alguns casos, respecte. Però que hi ha després de tot això? Què hi ha al darrera?
Recentment s’ha pogut veure per tots els mitjans el cas de Susan Boyle, una dona poc agraciada físicament, però amb una veu d’àngel que s’ha donat a conèixer a través del programa anglès British got talent i que la televisió s’ha encarregat de promocionar i sobreexplotar de forma, crec jo, exagerada. Era la candidata perfecte per guanyar l’edició 2009 del famòs programa i no obstant va haver-se de conformar amb un segon premi. Al dia següent va haver de ser ingressada de forma voluntària en un hospital psiquiàtric per un suposat esgotament físic i mental, una crisi d’ansietat provocat per la pressió de la fama.
El pes de la fama? Els mitjans mediàtics exerceixen un poder tant enormement gran avui dia a la nostre societat que, amb tant sols cinc minuts poden elevar una persona fins el cel i en tant sols cinc segons fer-la caure de nou, però recordem que les caigudes sempre són més fortes. Es creuen amb dret de posar el caramel a la boca, sense avisar-te que està enverinat i, quan te n’adones ja és massa tard. Llavors la majoria busquen una explicació al seu fracàs i negats a abandonar l’estatus de “famosillo” que un gran programa de televisió els ha atorgat, la majoria tiren pel camí ràpid. I et trobes concursants de mil edicions de milers de programes diferents ocupant les franges televisives de les tardes amb programes del cor que, l’únic que fan és contaminar la societat i convèncer a altres persones que la fama és bona. I això és el peix que es mossega la cua.
De cara al públic és un món meravellós on l’únic que cal fer per guanyar-se les garrofes és escalfar un sofà mentre es dediquen a destrossar la vida d’altres persones que, com ells, un dia van pensar que arribarien a ser algú, algú important, important de debò eh!
I la part que no es veu? Quin gran circ és la fama, i que dur haver d’estar tot el dia somrient i simulant que s’és feliç amb allò que fan perquè es van quedar a mig camí cap a la glòria. Perquè els van dir que eren únics, que eren especials i s’ho van creure. Però ara s’adonen que són un més i la resignació ja no té cabuda en aquest nou món seu, capritxós i superficial. I arribats a aquest punt, ja estan perduts, ja no hi ha marxa enrere.
